Below is an article written by Neus Torbisco Casals, Nico Krisch, and Ralph Bunche, published by La Vanguardia. See also: Tweet by @KRLS Carles Puigdemont. (Photo: Emilio Naranjo / EFE)

Fa dos anys, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raul Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Jordi Sánchez van portar el seu cas al Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU. Les Nacions Unides i els seus membres han establert diversos mecanismes per controlar la protecció internacional dels drets humans i per identificar estats que semblen revelar un patró reiterat de violacions dels drets humans. El Grup de Treball sobre Detenció Arbitrària (el WGAD de l’ONU) és un d’aquests mecanismes. És un organisme format per cinc experts independents en drets humans amb un mandat rebut directament del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides per investigar les queixes individuals de detenció arbitrària i adoptar dictàmens jurídics sobre si una detenció és compatible amb les normes legals internacionals pertinents i amb les obligacions dels estats d’acord amb el dret internacional.

Des de la seva creació el 1991, ha adoptat més de 1.200 dictàmens i ha dut a terme més de cinquanta missions a països. Supervisa el compliment d’un dels elements centrals de la normativa internacional en matèria de drets: el dret a la llibertat de la persona. Aquest dret està protegit per la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966. L’article 9.1 del Pacte estableix que “Tothom té el dret a la llibertat i a la seguretat personal. Ningú no pot ésser sotmès a detenció o empresonament arbitraris. Ningú no pot ser privat de la seva llibertat excepte per causes fixades per la llei, i d’acord amb el procediment que aquesta estableixi”. Les violacions d’aquest dret són especialment greus, i el Grup de Treball es va crear per proporcionar un remei més ràpid i eficaç contra aquestes violacions del que aleshores existia en el context de l’ONU.

Fa un any, el Grup de Treball va fer públic el seu dictamen sobre aquests casos, condemnant durament Espanya per una violació dels drets humans internacionals i exigint l’alliberament immediat dels líders polítics empresonats i una compensació adequada. El dictamen va constatar que les acusacions penals “van ser dissenyades per coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència catalana i evitar que continuessin amb les seves reivindicacions per mitjans polítics”. En conseqüència, Espanya no només havia detingut els sol·licitants de forma arbitrària, sinó que també havia vulnerat els drets a la llibertat d’expressió i reunió en un intent de silenciar les seves reclamacions a favor de l’autodeterminació, que no estan prohibides. El dictamen també afirma que les accions dels líders empresonats al voltant de les manifestacions del 20 al 21 de setembre “no van ser violentes ni van incitar a la violència”. Per tant, “van consistir en l’exercici pacífic dels drets d’opinió, expressió, associació, reunió i participació.”

El dictamen del Grup de Treball té, doncs, una redacció molt contundent i resulta especialment cridanera pel que fa a un cas infreqüent a l’Europa occidental. Només un altre dels vuitanta-cinc casos decidits pel WGAD el 2019 es referia a un país d’Europa occidental -França- i aquest cas va acabar sense haver-s’hi trobat cap vulneració. El dictamen situa Espanya en la companyia de països com Cuba, Egipte, l’Iran, Veneçuela o la Xina, destinataris habituals de les condemnes del WGAD.

Emperò, en lloc d’actuar d’acord amb aquests resultats i alliberar immediatament els presos polítics, el govern espanyol va començar una campanya de desprestigi del Grup de Treball. Va afirmar que no havia entès correctament el tema i que no era imparcial. Fins i tot va intentar suggerir una influència inapropiada de l’advocat principal que havia presentat el cas, el senyor Ben Emmerson, Queen’s Counsel britànic, que abans havia estat relator especial de les Nacions Unides sobre lluita contra el terrorisme i drets humans. Totes aquestes reaccions tenen com a objectiu matar el missatger en lloc de gestionar el missatge, i de manera reiterada no es van abordar els fonaments jurídics, que són centrals -per davant de tot- en el dictamen.

Tot i que el Grup de Treball no és formalment un tribunal, la seva reputació i influència com a mecanisme de drets humans creat en el marc institucional de les Nacions Unides està fora de dubte. El seu paper és diferent al d’un tribunal nacional o regional i aplica un estàndard de control independent i exigent a les autoritats nacionals. La naturalesa contradictòria del seu procediment és crucial. Després de rebre una comunicació, aquesta s’envia al govern interessat a través dels canals diplomàtics, amb una invitació a comunicar en un termini de noranta dies els seus comentaris i observacions sobre les al·legacions formulades, tant pel que fa als fets com sobre el progrés i el resultat de qualsevol investigació que hagi pogut estar ordenada. Així mateix, com a restricció institucional autoimposada per fomentar la independència i l’objectivitat, quan el cas en qüestió es refereix a un país del qual un dels membres del grup és ciutadà, aquest membre no participarà en les actuacions.

Un dictamen del WGAD de l’ONU és la màxima expressió del control de la detenció arbitrària que pot fer un organisme de drets humans. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut que se l’hauria de considerar com “un altre procediment d’investigació o resolució internacional”. Atès que el termini que va donar el GT va expirar sense que es dugués a terme cap acció, sembla evident que, en fer cas omís dels òrgans internacionals de drets humans, Espanya actua com un Estat fora de l’imperi de la llei, mostrant menyspreu vers les seves obligacions internacionals en matèria de drets humans, que s’han convertit en un referent perquè una democràcia moderna consolidada s’atansi als estàndards de legitimitat política internacional.